Quan era una nena o nena-encara la ciutat era gris, trista i silenciosa. Els homes i dones caminaven amb rostre i vestits que no trencaven el color dels carrers. Nens i nenes res no sabien de les foscors ni del perquè de les absències. Llegien històries pietoses, escoltaven històries vampires (avui les anomenem "llegendes urbanes"), de pares rics que feien raptar infants pobres per a alimentar amb la seva sang llurs fills tísics, veien pel·lícules en blanc i negre de què a la memòria en resten avui fotogrames color sèpia. I, sovint , els adults preguntaven amb indiferència "i què voldràs ser quan siguis gran?"; ella no ho sabia, però sabia el que no volia ser. Fermament i tossuda decidí que no volia ser santa, no, de cap manera. Resava pel carrer, al tramvia, per les nits al llit, demanava a qui l’escoltés que no se li aparegués. Temia que si això succeís seria irremeiablement santa. La santedat explicada als nens durant molts anys de la dictadura franquista comportava una vida i una mort sempre dolorosa: la història de Maria Goretti, els patiments soferts per na Bernadette Subirous, les notícies espasmòdiques de dones dels països del Nord amb els estigmes oberts als palmells. Massa fort per a aquella nena. Aquest fet anà definint el futur de la criatura. Un dia es trobà "fent" política. Ho havia aconseguit, evidentment no seria santa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quan jo era xicotet, en vore fotografies i pel·lícules antigues en blanc i negre pensava que molt abans que jo nasquera el món real era, de fet, en blanc i negre; fins que els americans inventaren el Technicolor, m’imagine.
També pensava que l’univers era quadrat, però això és una altra història…
M’agrada veure a Carme Laura Gil parlant d’ella mateixa.És una cosa que haurien de fer més els polítics. És una dona que semprem ‘ha caigut bé i m’ha interessat, però no vaig entendre-la quan era Consellera. De sobte, em va semblar tancada…Com a ciutadana no hi vaig conectar mai, malgrat saber de la seva valua. Per això avui m’ha sorprés trobar aquest bloc, amb aquest nom i aquesta entrada tan íntima i tan sugerent. Hi he conectat a la primera. He retrobat aquella dona que sempre havia imaginat. Aquest país necessita dones fortes i Camer Laura Gil és una d’elles. Benvinguda al món dels internautes i gràcies per aquestes engrunes de persona de carn i ossos.
…tot i que no comptaves que la política et demanaria tenir moltes vegades "santa paciència"… 😉
Benvinguda a la blogosfera!