El govern espanyol, assetjat per la ultradreta, conduït per la rebava postfranquista, construeix una estructura d’Estat acorde amb paràmetres protoespanyols a l’empara i subterfugi d’un text constitucional nascut amb el pecat original d’ésser producte del final d’una dictadura : supremacia de la llengua espanyola a l’administració, l’escola i la cultura, caràcter subordinat de la llengua catalana condemnada al bilingüisme oficial en situació d’inferioritat, unificació dels currículums escolars, establiment d’un nou relat de la hsitòria d’Espanya i d’un imaginari espanyol, regionalització econòmica i administrativa… a més de la imbricació de la moral catòlica amb regust preconciliar en la regulació legal de les relacions socials i comportament individual.
El govern espanyol dóna forma legal a un Estat regional, preconstitucional i a un espanyolisme rabiosament nacionalista que supera el neoespanyolisme instaurat pel PSOE amb González al seu capdavant; el PP amb el recolzament de la majoria absoluta parlamentària estableix l’estructura administrativo-política que el PSOE no s’hagués atrevit a fer però que en el cas que tornés a governar deixaria incòlume en la seva essència.
L’Espanya després del PP deixarà d’ésser profunda però no deixarà d’ésser un Estat regional i identitari. Catalunya no ha d’esperar un acord amb Espanya per a decidir el seu futur, fos qui fos el poder governant, el PSOE, la ultradreta o el carrer.
Després del PP Espanya i el nacionalisme espanyol seguiran. La porta de sortida l’hem de trobar i obrir els catalans.