He decidit tornar a escriure, a transcriure potser. Fa ben bé 6 mesos que no he obert l’ordinador, la caixa platejada que des de fa anys es troba prop meu, la que ha caigut al terra mantes vegades i mai no ha deixat de funcionar. Ha calgut treure un vel polsós que cobria les tecles de la màquina amiga, com el que fa molts i molts anys pintava el teclat blanc i negre del piano d’una adolescent que no passà de tocar, sense geni ni esperit, les notes dedicades a n’Elissa.
Abans dels últims mesos n’hi ha hagut d’altres on una infinita ràbia i una dura tristesa no em permetien entrar al bloc. La dura repressió, la injustícia pertinaç perpretrada contra persones admirades i estimades i contra el país feien que tot el que hi escrigués es convertís en una obvietat o una frivolitat.
Res no ha canviat. Res no s’ha aturat.
Però cal reprendre l’escriptura i seguir vivint en l’anòmala normalitat. Perseverar sense oblidar. No fer-ho seria l’inici de la claudicació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!