Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

25 de febrer de 2021
0 comentaris

Heribert Barrera, poeta

 

És bo de recordar que els polítics poden tenir facetes allunyades de la seva biografia oficial i oficiosa, Heribert Barrera és un d’aquells. Polític, pensador, científic, intel·lectual, fou l’home que ens digué “Tenim pressa, molta pressa”, el patriota apassionat per Catalunya i la seva llibertat, el secretari general d’ERC  i primer President del Parlament de la Generalitat restaurada, l’amic lleial i respectat, era també estimador i conreador de la poesia. Darrera del seu aspecte introvertit, murri, endurit per la lluita permanent mai no acabada i la coherència pètria dels seus principis morals i polítics, Barrera era un home sensible, afectuós com deixava al descobert el seu somriure tímid i era en la poesia on en certs moments  expressava els seus íntims sentiments.

En Joan Colomines, el polític, metge, escriptor i poeta en la seva obra autobiogràfica “El compromís de viure” transcriu dues breus poesies que en Barrera li donà l’any 1975, així ho narra:

“Assegut a l’avió de tornada, veig arribar esperitat Heribert Barrera. Li ha vingut d’un pèl no perdre l’avió. Parlem, entre altres coses, de poesia. Li demano que m’ensenyi alguna cosa seva. M’obsequia, casualment, amb dos originals escrits seus a llapis, un datat el 1960 i l’altre el gener de 1976.”

Els poemes són:

EXCOMBATENTS

Petits lleons decrèpits, sense urpes, sense pèl,                                  envellits a la gàbia on la ronya se’ns menja,                                        de dia cacem mosques, badallem impotents,                                      i a la nit somniem la impossible revenja.

 

IDENTITAT

Quan sàpiga qui sóc, diré si era                                                               el que pensava ser:                                                                                   l’espill em mostra algú que ja no és                                                       allò que ésser volia.                                                                                   Incert del que seré, ignoro què hauré estat                                         quan vingui el darrer dia                                                                         i sigui jo mateix, per fi resolt                                                                 l’enigma de l’essència.

 

Dues dates, any 1960, any 1976. Ràbia, amargor, dubte. La generació de la glòria incerta.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!