Ha passat a l’Institut del barri, hagués pogut passar a qualsevulla altra escola, o al metro, o a la cafeteria o a l’església tantmateix, o al mig del carrer . L’acte violent extrem que causa una mort és un fet aïllat que trenca la quotidianeitat, que deixa en suspens l’espai i el temps, com un malson fet realitat. I quan un noi de 13 anys, un quasi-nen que inicia l’adolescència, és l’autor d’un crim com el que ahir es visqué a l’Institut, l’horror i l’estupefacció tot ho omple amb preguntes sense resposta possible.
La tristesa és tan profunda i intensa que s’ha materialitzat en el nostre interior amb el pes duríssim de la mort absurda del professor, les ferides a l’ànima i al cos de professores i alumnes atacats, el cop terrible sofert pels nois i noies, pel claustre, per tota la comunitat educativa i la compassió pel dificultós destí del nen convertit en assassí.
La paradoxa. Ha passat el fet terrible a l’Institut, a l’espai on es conrea exemplarment la tolerància, la solidaritat i el respecte de la diferència; a l’Institut hi han matat un professor, la mort del qual plorarem sempre, i malgrat la tragèdia l’escola seguirà dempeus sense defallir com el lloc de l’educació, de la cultura i de la intel·ligència, com el lloc de la generositat on se sembra l’esperança del futur. Ho recordem avui; respectem-ho sempre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Potser fora l’hora de dir ben alt i fort que el fracas de tot plegat comença en creure que l’escola és el lloc on s’educa. On hem deixat el paper de la família?
Som com alguns ocells: davant un conflicte, amagem el cap sota l’ala (o, pitjor, caiem en disquisicions medicopsiquiatriques que no porten enlloc. O potser sí: estigmatitzar el malalt mental i medicalitzar la societat i els individus amb píndoles que amaguin els símptomes).
Atentament
La família hauria d’educar, és clar, però qui ha educat els pares? Fins i tot per conduir un cotxe cal treure’s un carnet, però per tenir fills no cal cap diploma. Em fa por que molts pares no sàpiguen educar, i en aquest cas no hi ha cap més solució que recórrer als serveis dels professionals
Gràcies pel comentari.
Els “pares perfectes” no existeixen. Existeixen els pares que aboquen tot l’amor amb les seves múltiples formes d’expressió (abraçades, petons, saviesa i mesures correctives). I fent tot això, és possible que l’adolescent “es torçi” per mil-i-una raons; malgrat els valors que els pares i la família els hi han tramés (i, secundariament, poden haver-hi més factors educatius: esplais o grups afins, església, club esportiu, amics i, clar, l’escola).
Els professionals són necessaris en segons quins casos, però la tasca d’educar crec que mai la tindria de tenir com a primera funció el professorat. Crec que la primera funció del professorat és ensenyar. I la funció dels pares és educar. Trobo que d’uns anys ença els papers s’han volgut intercanviar.
Atentament