Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

15 d'octubre de 2013
Cóc mític
1 comentari

Estimat Max Cahner

Estimat Max,

sempre seràs aquí, com ahir i com demà. Eres fet d’esperit i força, proveït d’una intel·ligència visionària i pragmàtica alhora, insubornable en els teus ideals que han estat sempre coherents amb els fets.

Quan començavem a obrir els ulls tu ja havies vist el futur, el dibuixares, el conformares, arquitecte de la cultura catalana amb l’única visió possible , la universal. Retornares el significat veritable al concepte “infrastructura cultural”, construccions de pedra per a ús públic i construccions de lletra on preservar i incrementar el patrimoni col·lectiu de la llengua i cultura catalanes.

Ens sotragava la teva enorme cultura, la teva passió al servei de la nació i la literatura, el teu infatigable objectiu de salvar-nos els mots, la teva creença ferma que aconseguiríem la independència i que calia preparar el país per a viure-la.

Estimat Max Cahner, l’intel·lectual dur i tendre alhora, que mai en la terra de l’adulació ni l’admeteres ni la practicares, que mai no t’amollares davant de cap poder ni polític, ni econòmic ni intel·lectual si menyscavava la teva coherència i honestedat, però que sempre has estat disposat a escoltar i acollir des del respecte a l’altri i la generositat la discrepància.

Mai no seràs oblidat, quan els que t’hem conegut ja no hi siguem, tu seguiràs en la història col·lectiva, formes part del nostre patrimoni cultural, seràs per sempre a les obres que escrigueres i en les que vas fer possibles.
Has estat un visionari, un català atípic, un intel·lectal compromès. Ets un dels nostres “homenots”, l’estimador apassionat de Catalunya, l’exemple per a tots. 

No et dic adéu, estimat Max, ets amb nosaltres per sempre amb la teva mirada clara i intel·ligent i el somriure tímid. Una abraçada forta, com sempre.

  1.  Estimat Max, si tu no haguessis nascut no s’hagués creat Edicions 62 ni hagués sortit una Enciclopèdia Catalana en ple franquisme. En Coromines no t’hauria telefonat a les 4 de la matinada per demanar-te que li portessis folis per continuar el Diccionari. Ni la Revista de Catalunya existira, tampoc la Fundació Coromines. A Sant Cugat no hi hauria l’Arxiu Nacional i tocant la plaça de les Glòries no hi hauria cap Teatre. El Parlament no hauria votat mai a favor de l’autodeterminació i qui sap si mai no s’hauria fet cap Llei de Normalització Lingüística. La Universitat Catalana d’Estiu hauria tancat, l’Avui no se n’hagués sortit, també a Serra d’Or haurien notat que alguna peça grinyolava, Joan Fuster no hauria publicat “Nosaltres els valencians” ni l’Eliseu hautia tingut “el seu” referent, no hagués existit Curial ni el Parc Natural de la Garrotxa, amb tot el que representa. El teu país no disposaria de la magnífica xarxa de museus i biblioteques que ara disposa. Tampoc no sé com estaria ara Sant Pere de Roda ni el millor museu d’Art Romànic del món que tenim a Montjuïc, ni tot el patrimoni artístic que vas tenir temps d’evitar-ne la destrucció. No s’haguessin organitzat Jornades del Nacionalisme per desacomplexar-lo i on el bisbe Deig va deixar ben clar que el nacionalisme no era pecat. Però és que això no és tot, Max, em descuido moltes altres tasques, també publicacions, llibres, treballs, i també exili i persecucions.
     Estimat Max, si tu no haguessis nascut, tots els que t’hem conegut no t’hauríem mai tingut de mestre, de referent, i sobretot d’amic. Pocs com tu es van jugar tant la pell i el patrimoni per allò que creien.
     Estimat Max, el país t’ho deu garebé tot.
      
    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!