Estimada, potser n’haviem parlat, no me’n recordo, ja saps que de tant en tant la memòria em deixa. Jo et deia o t’hagués volgut dir que quan ja no fos del tot qui havia estat, quan m’anés omplint de buit o em buidés dels records, quan no fos ja capaç de decidir, decidissis tu per mi.
Quan parlàrem que arribarien els dies difícils, quan sense poder-ho evitar desaprendria la meva vida, no sé si t’ho vaig dir , però hauria volgut dir-ho, que no permetessis que ningú, fos qui fos, m’utilitzés, que tinguessis cura de mantenir intacte fins al final la meva dignitat.
M’has sostingut sempre; quan era jove creia que res no necessitava perquè eres al meu costat i ara sóc tu, estimada. Et vaig dir que que quan perdés la memòria tu series la meva memòria?. Et digué que mantinguessis viu-malgrat el dolor de les ferides- l’home que he estat?.
Sé que ho fas estimada. Ningú al món em coneix com tu, ningú com tu ha sabut alimentar la meva fortalesa i entendre les meves febleses.
Què dius?… Sí, jo hi hagués estat- com de bé em coneixes!… Hi érem?. Jo hi era, estimada?…
Exacte, això és el que fan els amants.