Estimada Aina,
varem coincidir vuit anys a l’administració de la Generalitat quan tot ens semblava possible, quan tot allò nou ens esperava i la nostra força i determinació eren imparables. Des de tots els angles treballàvem per a la nostra obsessió, la llengua, la pàtria comuna que ens havia estat arrabassada.
Eres per a mi una icona, un exemple inassolible, el teu cognom duia la tenacitat d’una passió, l’honestedat intel·lectual humil i generosa al servei de la nostra llengua. Al costat del teu pare servares els noms de les coses, els mots dels parlants en el monumental diccionari que avui segueix ocupant un lloc d’honor entre els meus llibres. La unitat de la llengua, el retrat dels Països Catalans.
Eres, Aina, la dona, la intel·lectual compromesa que ens ensenyà que la llengua tornaria a ésser viva si bandejaven una pretesa “bona educació” subordinada a l’ús del castellà, vares ésser tu la que omplires tots els espais del país amb la nena Norma i la divisa “El català cosa de tots” i la que formalitzares la llei de normalització lingüística.
Dona valenta, amb objectius definits. T’admirava per qui i per com eres, insubornable i pel teu treball incansable. Modesta, malgrat la teva enorme vàlua, allunyada de converses frívoles o fútils, discreta fins i tot en el teu somriure que brillava en els teus ulls clars i nets.
Et devem molt, moltíssim. No sé si t’ho hem agraït prou,han passat quasi 40 anys d’aquells primers quan acceptares l’encàrrec de treballar amb el Govern de la Generalitat per la llengua, l’enllaç permanent amb el passat i el futur de la història comuna. Quasi 40 anys d’estimació i d’agraïment vius en el meu record.
Gràcies, estimada Aina, gràcies. I una abraçada eterna.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!