“És groc el plàtan o el veiem groc?”.
Molts objectes amb què ens relacionem sovint, objectes familiars, són associats a la memòria amb un color particular, el tomàquet-vermell i la llimona-groc són exemples tipificats en els estudis òptics que han demostrat que la percepció d’aquells objectes de color prèviament “diagnosticat” és influïda pel nostre coneixement del seu color, per la memòria del color. El procés de la representació neural de la memòria del color era desconegut; era conegut que el codi neural generat per les cèl·lules de la visió en la retina es transmet pel nervi òptic al cervell, al còrtex visual primari que en rebre la informació la reorganitza i en crea la representació abstracta, la imatge mental de l’objecte.
Segons la investigació del científics de Tubingen és l’activitat del còrtex visual primari el que permet predir el color dels objectes de color “diagnosticat”, decodifica la memòria del color.
O quelcom aproximat… en quasevol cas la pregunta no es sobrera: el plàtan és groc o el veiem groc perquè el cervell li ho diu al ull?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
UI, quin rotllo!
Atentament
2) Des del punt de vista de la percepció – factor fisiològic – la situació és radicalment diferent. A l’ull tenim tres tipus de sensors, els uns principalment sensibles al roig, d’altres al verd i d’altres al blau. La combinació de l’excitació a cada un d’aquests sensors dóna lloc a una percepció que s’ha de representar no es pot representar en una dimensió sinó en dues: a) tal color, a quin color de l’arc iris s’assembla més?, i b) és un color llampant o grisós? I encara cal una tercera dimensió si volem especificar-ne la intensitat (lluïssor). Aquest fet s’aprofita en les pantalles de TV i d’ordinador, que juga amb les intensitats de només tres colors primaris.
3) Però a més hi ha un factor diguem-ne psicològic. Ja és clàssic l’exemple de la percepció diferent d’un mateix color segons els colors circumdants. És semblant a la il·lusió òptica en què dues rectes de la mateixa longitud apareixen de mides diferents segons l’entorn.
4) Entenc doncs que els investigadors incideixen en aquest darrer aspecte, afegint-hi el paper de la memòria.
Podeu consultar les meves notes sobre la Teoria del color aplicada a la informàtica (w w w.albertvila.cat/infmt4/color0.htm).
Cada color correspón a una longitud d’ona i només a aquella, el groc comença al 570nm. i acaba als 590 nm. i així veiem els colors no pas perquè els objectes tinguin color sinò perquè absorveixen una determinada longitud d’ona lumúnica i no pas les altres. A partir dels color primaris podem fer un Pantone de milers de colors. Fins aqui la física.
Altre cosa és el que percebem, l’ull és una extensió del cervell que s’ha desplaçat avall i endevant i a la precepció del color hi afegeig el sentit comú, que no és altre cosa que la consciència de sentir, la unificació amb els altres sentits. Per això associa els colors a objectes i en el procés de reconeixement ens pot arribar a enganyar si per exemple dissociem el color del objecte a que l’hem associat. Possiblement un platan pintat de taronja ens costaria de veure, però no una taronja groga, perquè n’hi ha.
Deixo aqui aquesta petita aportació a un tema tan interessant, felicitats per treure’l, Carme.