Coc Ràpid

Moltes crítiques han castigat el PSOE per haver possibilitat la continuitat del PP al Govern i no haver propiciat un govern alternatiu que els desitjosos d’assolir-lo anomenaven “d’esquerres”, els mateixos que no s’havien adonat que conformaven un bipartidisme allunyat de l’imaginari del votant espanyol. En la dècada del desencant no han reeixit encara prou les temptatives per part de Cs i Podemos de crear un nou bipartidisme sobre l’eix clàssic “dreta-esquerra” i substituir el de l’ordre tradicional representat pel PP-PSOE.

Foren diverses les raons que motivaren la decisió, probablement dolorosa i difícil, del PSOE: la tendència  a la baixa del vot socialista que indicaven les enquestes, el temor a enlairar Podemos -el rival que pretén d’ocupar el seu espai-, les relacions perilloses amb l’independentisme català ,,, i etc., i en aquest “et caetera”, en aquest “”el que hi resta” podem trobar la raó poderosa  que, a més d’eliminar els perills immanents en les altres , preserva el bipartidisme d’Estat com a senyal de l’ordre político-institucional-social.

El bipartidisme , fonamentat des del 28 d’agost de 1789 en la divisió ideològica dreta-esquerra, viu a la manera tradicional en els republicans- demòcrates d’EEUU o els conservadors-laboristes britànic o populars-socialistes a Espanya. A Espanya,  PP i PSOE es necessiten mutuament per a mantenir-se com alternativa de govern i alhora fagocitar conjuntament altres partits pretendents a substituir-los.

Només el manteniment del paradigma del bipartidisme d’ordre pot minvar l’ascens d’un socialisme radical. Només el PP pot mantenir com alternativa el PSOE. La decisió socialista ha optat per la supervivència del retrat d’allò conegut, l’única fórmula bipartidista possible mentre el PP sigui fort, res no serà modern ni agosarat, res no desentonarà en les pràctiques polítiques. El paradigma del vell bipartidisme ha salvat el PSOE.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!