Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

8 de maig de 2013
3 comentaris

És català encara que li diguin “LAPAO”

El Govern aragonès no té por al ridícul, la seva ignorància majúscula i el seu anticatalanisme no li ho permeten; mai no ha estat paït del tot per una part de la societat aragonesa la potència històrica del Casal de Barcelona, el renom de Catalunya, malgrat el respecte d’antany a les institucions pròpies aragoneses, les croades i conquestes conjuntes i la fama de la Corona. L’Aragó deixà en l’abandó la seva pròpia llengua i féu seva la de Castella, i es sorprengué que a les terres catalanes que són aragoneses la llengua catalana seguís viva des de l’edat mitjana. El Govern de l’Aragó no ha entès que la llengua parlada a la Franja és el lligam històric encara viu d’uns temps extraordinaris, un regal de la pervivència d’una part brillant de la història de la Corona d’Aragó, el seu “horror catalani” i la seva ignorància el fan rebutjar que la llengua catalana és un tresor que comparteix amb les Balears, València i Catalunya.
 

La llei de llengües que demà aprovarà la majoria parlamentària del Parlament aragonés és esperpèntica, amb la creença que el nom fa la cosa anomenarà la llengua catalana “Lengua propia de la área oriental”, la llengua pròpia de La Franja serà la “lapao”, i amb la “lapao” considera que esborrarà la història del seu poble.

Mai no es podrà esborrar el que els documents medievals testimonien, com el dictamen del jurista aragonès Eiximèn Pérez de Salanova, el Justícia d’Aragó, que l’any 1312 quan Guillem de Montcada, governador de Mallorca, senescal de Catalunya i senyor de la baronia de Fraga, vulgué assitir a les Corts d’Aragó, rebutjà la seva pretensió al·legant-hi “perquè és català i Fraga és catalana”.

I el PP aragonès estableix per llei que la població de la Franja ja no és catalanoparlant sinó lapaoparlant. Riota còsmica.

  1. La grotesca creació semàntica del LAPAO, i el LAPAPYP, ens forneixen ocasió de practicar el punt de vista col·lectiu que ens pertoca com a “subjecte de dret internacional”. Ho assajo:
    1. Principi de no ingerència: les institucions espanyoles, inclosa les pròpies de la “Comunidad Autónoma de Aragón” són sobiranes per fer les seves creacions semàntiques.
    2. Principi de relació amistosa entre nacions: en el marc compartit de la declaració dels Drets Humans cal estar atent a l’abast polític de les creacions semàntiques que afecten els nostres connacionals que pertànyen a l’Estat veí. En aquest sentit, en aquest cas en el que es nega per la via de la semàntica la nacionalitat catalana a uns ciutadans aragonesos, ens cal actuar discretament vora els afectats i coordinadament amb ells fer les accions d’ordre bilateral i internacional que corresponguin. No es pot obviar que aquesta iniciativa espanyola és una més a sumar a alguns dels continguts de la Llei Wert, la política lingüística i educativa del Govern Balear, i a les il·legalitats permanents del Govern Valencià que no atén les demandes dels ciutadans en l’extensió de l’educació en valencià.
    3. Principis europeus: en el marc compartit de la Unió Europea i la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, posar en evidència davant de la totalitat dels òrgans de govern europeu les excessives i inacceptables limitacions de dita Carta quan davant d’actuacions que resulten ser flagrants vulneracions de la mateixa, els agreujats no obtenen cap tutela jurídica efectiva. La veu catalana a les instàncies europees ha de posar en l’agenda política de la Unió un pas decidit per esmenar aquesta situació.
    4. Principi de solidaritat nacional efectiva: cal estudiar des de bon principi, i incloent les organitzacions cíviques locals, l’oportunitat de creació d’escoles públiques catalanes en tot l’àmbit lingüístic, doncs pretendre una esmena urgent de les pràctiques espanyoles és una quimera. És previsible i comprensible que Espanya demani una reciprocitat, i al meu entendre ens hi hauríem d’avenir doncs com a poble no hi tenim res a perdre i molt a guanyar.
  2. És trist que el que no va aconseguir la Dictadura franquista, els seus descendents ho vagin aconseguint “a la descarada” i amb mètodes democràtics (?) a Ses Illes, a la Franja de Ponent i al País Valencià…
  3. Hi ha gent que va contra la ciència i contra la història; ho fan en d’altres qüestions i no ens ha d’estranyar que també ho facin en la de la llengua. Cal, tanmateix, plantar-los cara.

Respon a AMG Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!