Coc Ràpid

Veu el gran núvol, a l’horitzó suspès damunt l’aigua. S’ha llevat aviat, com presentint quelcom insòlit. El mar era quiet, el cel baix tenia el color rosasafrà que Homer cantà el primer. El dia seria esplèndid.

És gairebé imperceptible, el núvol avança desfilant-se com si es trenés amb l’aigua. El moviment ha canviat el ritme, es va fent dens mentre perd la blancor de cotó fluix. Com un element viu sembla sorgir de la mateixa aigua. El veu arribar fascinada, sent una irrefrenable atracció. El sol és amagat. No hi ha ni mar, ni cel, ni terra, només una força humida, grisa, embrutida que tot ho devora.

És al balcó, immòbil, l’espera. No veu res, sent l’estranya massa humida enganxada a la pell, un instant abans d’esser engolida tanca els ulls.