Coc Ràpid

En Vicent no plorava. No en sabia, no n’havia après. Als carrers on viu cap home no plora i ell ho ha d’ésser encara que no ha fet els vuit anys.

El plat a taula sempre fred, com la fredor del desamor de la mare. S’ho pregunta sovint.

L’envià al poble a viure amb l’àvia quan tenia dos anys. L’àvia anava sempre vestida de negre com si hagués nascut endolada, dona malmirada des que amb catorze anys de la filla que tingué mai no digué el nom del pare, una nena que no vulgué i abandonà  a l’eixida de la casa de la mestra d’un poble veí.
Pobles foscos i mísers, la terra eixuta sempre sedent havia convertit en pedra escrostonada els cors de les gents.

L’endolada vivia en solitud als afores del poble, a un mas rònec; quan el petit Vicent li fou donat per la filla no volguda tot l’amor que li havia estat negat li omplí el cos i l’ànima i el diposità en aquella criatura vivaç que mai no deixà d’estimar-la. El nen fou feliç els tres anys que estigué amb l’àvia, ella li ensenyà el nom de les coses, conèixer per les fulles i fruits els arbres, els ocells pels seus cants i pel seu caminar els animalons. El petit Vicent descobrí aviat els amagatalls i els nius dels habitants de les terres de secà i de nit abans d’anar al llit mirava el cel per  a descobrir-hi estranyes figures. La iaia el duia fins a la plaça del poble perquè hi jugués amb d’altres nens, li havia fet una pilota amb papers mullats i herbes seques lligada amb cordills que els altres petits admiraven. El nen Vicent era feliç.    

El llaç afectiu que unia àvia i nét separà aquest de la mare que mai no li perdonà que estimés la dona que l’havia abandonada en nèixer.

En Vicent aprengué de ben petit a serrar les dents davant del plat fred , de la fredor de la mare. En Vicent no plorava.