S’ha llevat de bon matí amb el cap emboirat; el mal dormir, ha pensat, el somni recorrent de la caiguda al buit, al profund, vast forat negre.
Ha sortit al carrer. Camina d’esma sense mirar ni veure, no va enlloc però camina com si en algun lloc l’esperessin. Accelera la passa per a no arribar tard al desconegut. De sobte s’ha aturat; davant del bar xinès un grup de nois riu sorollós assenyalant el mig del carrer. Sent una esgarrifança, una barreja d’horror i fàstic. L’escena, el motiu de les riallades, és esfereïdora i repugnant. Una gavina esbudella el colom acabat de caçar al vol, ho fa a poc a poc mentre els seus ulls rodons miren fixament els nois que, per un moment, acovardits deixen de fotografiar el bestial espectacle.
Segueix caminant fins a la cruïlla amb el gran carrer. El vermell del semàfor l’atura. Cotxes i motocicletes davant d’ell. La imatge del colom al terra sense plomes i desventrat, la gavina i la seva mirada escrutadora i insolent. Blanc i gris.
Segueix emboirat, sent la sensació del desmai en caure al buit, al forat negre del no res.
Els cotxes s’aturen bruscament, homes i dones rodegen el cos desmanegat d’aquell home desconegut caigut al terra, el cap ensangonat, el ventre obert.
L’ultim que veié foren uns grans ulls rodons que el miraven fixament. Els fars del cotxe que no pogué esquivar la topada. Els ulls cruels indiferents de la gavina.