Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

24 de juliol de 2014
0 comentaris

Els calés

És el poble maltractat, ignorat, rebutjat i massacrat.

Veia nens a Montjuïc, banyant-se al brollador proper al Grec, nenes a la porta de les casetes encalades jugant amb fireta i nines de roba assegudes al terra. Ulls negres brillants, ull verds que trencaven el tòpic. Ha escoltat els vells plens de saviesa, havia vist a “La pansa” de la plaça d’Espanya parlar i discutir els homes que deixaven veure dents d’or mentre fumaven caliquenyos. Ha conegut impressionada les dones coratjoses i intel·ligents que treballen perquè les nenes del seu poble es converteixin en dones cultes i independents. Elles i ells són portadors de la cultura antiga, d’un poble orgullós més que nòmada exiliat pel rebuig i fustigament d’altri.

La seva història és extraordinària, és la imatge del supervivent. Nascuts a l’antiga terra índia, duen a la pell el record de l’origen barrejat amb els molts sols viscuts. Han sofert la persecució constant i el genocidi esfereïdor i segueixen vius, com la seva llengua, el “caló”, el nom que és el del color de la seva pell, “fosc, negre” vol dir, la paraula que donà nom al diner, “el calé”, el nom de la moneda de coure i del metall de l’atuell sobre el foc.

“El calé”, el mot derivat del “kala” sànscrit , li recorda aquells nens i nenes alegres de la infància, els homes i dones sàvies, la música de la llengua antiga i l’orgull i força del poble supervivent. 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!