Coc Ràpid

És ben fàcil substituir “els caballitus” per “els cavallets”, però malgrat ésser tan fàcil ella encara no ho ha fet amb naturalitat.

De lluny arriba la música d’una vella cançó, la música que s’escoltava en les festes majors dels barris obrers barrejada amb l’olor perfumada dels cabdells de sucre filat i la dolçor enganxosa de les pomes vermelles ensucrades. Al mig del passeig veu el carrussel lluminós, la plataforma que roda amb les figures de cavalls de conte condemnats a pujar i baixar per unes monedes mentre sona la música coneguda. Uns nens han pujat a uns cavalls, el blanc i el negre,  i abraçats  a la barra dorada li retornen amb la mà l’adeu que acaba i recomença a cada giravolta.

No recorda si la nena que fou pujà algun cop als “caballitus”, no ho recorda. Potser en aquells temps de grisor no hi havia lloc als carrers per a les rialles dels petits abraçats al cavall blanc del conte de fades i al negre de les històries de cavallers. Sent una imperceptible tremolor d’enyorança del temps que no pot retornar, de tot allò viscut que la dona no recorda, soterrat en algun lloc desconegut.

I es promet una vegada més, com ho fa fet des de fa anys, a dir “els cavallets”  i a foragitar-ne el nom imposat que duu pegat a la memòria de la infància.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!