Coc Ràpid

Sent el plor dolorós d’una criatura, un xiscle sincopat que fereix el son. Sembla un crit que demana socors, com si fos una criatura maltractada que encara no ha conegut la por. Un plor d’un sol temps, un xiscle repetit, dur, desesperat i alhora terrible i amenaçador.

Es desperta, el crit la traspassa, el té prop, no pot situar-ho. Té por de sortir al balcó. Des de l’habitació en veu el terra. El petit rectangle, confortablement domèstic  és ara enorme, sense acabament. Les rajoles es mouen imperceptiblement, transformant-se en ones líquides .

I el plor , xiscle, crit segueix omplint l’aire, ferint-la com el crit d’una bèstia.

A poc  a poc s”apropa al que havia estat el balcó, els racons han desaparegut, no hi ha angles. Un espai líquid sense aigua. El buit.

Una enorme gavina passa volant pel seu damunt, xiscla com una criatura no humana.

Tanca els ulls, la fressa d’un cotxe rodant per la carretera s’apropia del silenci de la matinada.