Coc Ràpid

És un tòpic recurrent i decoratiu parlar de “la doble ànima” del PSC com si aquest es trobés sempre en una dicotomia, el socialisme lligat a Espanya i el socialisme lligat a Catalunya. Falsa dicotomia perquè sempre el PSC s’ha autoidentificat amb els guanys aconseguits i càstigs rebuts del PSOE,  n’ha estat col·laborador necessari i complaent.

El socialisme ideològic català ha tingut i té com a propis els límits del territori espanyol, els de Catalunya li han semblat estrets i provincians , fet que li ha negat el suport majoritari de la societat catalana a les convocatòries electorals nacionals ja que en el territori sociopolític català el PSC volgudament ha rebutjat ésser vist com un partit nacional.  

Rebutjà les paraules “nació, nacionalisme, nacionalista” per la seva visió universal i cosmopolita del socialisme i per antagonisme a CiU. No inclogué a l’imaginari del socialisme català la “nació catalana”, la menyspreà per menestral i burgesai romàntica rural, reservà per a Espanya la categoria de nació, substituí “nacionalisme” per “catalanisme” i el converti en servei a l'”autonomisme”. 

Mai, doncs, no ha tingut el PSC com a partit polític “la doble ànima”. I el que ara cal qüestionar no és aquella , que és una controvèrsia prou interessada, sinó la  credibilitat democràtica del PSC:

Creu el PSC que el dret a l’autodeterminació és un dret universal dels pobles?. Sí o No.

Creu el PSC que el poble català ha de exercir aquell dret universal si així ho vol?. Sí o No.

Creu el PSC que la voluntat del poble català a exercir aquell dret ha de subjectar-se a la voluntat dels espanyols i no dels catalans?. Sí o No.

Són preguntes fàcils de respondre. El drama sociopolític del PSC és que la resposta del partit no és la dels catalans que tenen com a opció ideològica el socialisme democràtic. Són nous temps i nous paisatges.