Els noms que ens identifiquen són, en gran manera, la projecció d’un desig, aspiració, d’un sentiment potser mig amagat d’aquells que ens l’imposen i són també el testimoni de l’atmosfera emocional col·lectiva d’un temps. Són els nostres noms un relat aliè.
La nena s’astorava quan sentia dir el nom d’algunes veïnes, sentia dir i sentia una mena d’esgarrifança. Eren noms plens de tristesa, d’accent estrany, que la feien pensar en vestits negres, en esglésies fosques i penitents i sermons de setmana santa. De gran entengué que aquells noms de dona eren la narració d’una història secular escrita per homes de l’església i pels efectes sentimentals de privacions i guerres.
Fou al Concili de Trento que els compromissaris eclesiàstics varen prescriure que els noms de les dones havien de tenir com a referents advocacions i virtuts de la Verge Maria, i durant gairebé quatre segles proliferaren els noms de Martirio, Abnegada, Virtudes, Piedad, Prudencia, Caridad, Fe, Esperanza, Sagrario… Més tard, una societat angoixada i necessitada d’ajut batejava les filles amb noms com Consuelo, Consolación, Socorro, Amparo, Remedios i semblava expressar el seu sentiment de profunda tristesa amb la profusió dels noms de pila Dolores o Soledad…
Durant segles les dones en els seus noms mostraren el pes de la Contrareforma i les vicissituds de la societat a què pertanyien. Els noms eren i són també ara el mirall d’una societat i un temps, tradicional o frívola, local , cosmopolita, lliure o influenciable i, en tot cas, són el relat d’altri.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!