En Vicent baixà del tren, sortí de l’estació de la mà del pare. Aquell home corpulent, de pell cremada per l’aire i el sol, faixada la cintura, era un desconegut per al nen. De reüll el mirava amb curiositat, els cabells rossos li semblaren daurats, els ull de color verd-blau profund li eren estranys.
El pare, abans de marxar a Barcelona, havia estat el ferrer del poble; no només ferrava els matxos, també apedaçava els atuells de coure i de ferro colat i assegurava les nanses de cubells i olles. Era el ferrer d’un poble perdut, ignorat, on Vicent havia nascut i on havia deixada sola i plorosa l’àvia.
Tenia els narius plens de la carbonissa que durant tot el llarg viatge deixà anar la màquina. Al vagó de fusta feia molta calor, la gent era asseguda als bancs, els cossos enganxats uns als altres per la suor, els peus al terra guardant els farcells i les capses lligades amb cordill, els ulls molestos per les volves de carbó que entraven per les finestres. El nen sentia l’olor àcida del tren a la pell.
Mentre caminava amb el pare per l’ample carrer, els ulls semitancats pel cansanci i la son, escoltava sense entendre el que el pare li deia. Allò era Barcelona, la ciutat gran. No tardarien en arribar a casa. Res no seria com al poble, anava dient-li el pare, no hi havia la plaça de l’església, ni el riu ni el bosc, ni els camps d’oliveres ni els barrancs. De sobte sentí una olor penetrant, una olor bruta i salada que tot ho omplia. Badà molt els ulls fins a fer-li quasi mal; la forta olor s’havia convertit en aigua fosca, oliosa que no deixava veure-hi el fons, si és que en tenia, més enllà, lluny del far era d’un color blau que el nen mai no havia vist. El pare li ensenyava els gran vaixells d’on descarregava i on carregava els fardells de mercaderies. Era el moll, el port.
En Vicent no digué res. Tenia quatre anys i havia descobert el mar.