És aquell un gran país admirat i temut pels seus veïns, és aquell un poble amb una civilització i cultura de grans savis i artistes on les idees es dibuixen; és aquella una societat feta de gents i parles diverses que no conegueren el neolític però sí dures i cruentes revolucions en el transcurs de la seva mil·lenària història que en ocasions l’han feta avançar i de vegades retrocedir. Les gents són moltes, en aquell país, i llurs governants temen que els pagesos abandonin les pobres terres i els pescadors les dures aigües i que de les ciutats es trenquin les costures i que neixin més dones i homes dels que els dirigents han previst.
És aquell gran país que a poc a poc i sense descans expandeix, com si fos una planta monstruosa, les branques pel món sencer, és el país que mentre s’escampa cap enfora es contrau cap endins.
En aquell país passen coses extraordinàries, com la que ara ella narra:
“Aquesta noia que en el racó de la cel·la, arraulida sobre el banc de fusta, plora desconsolada mentre intenta eixugar les llàgrimes amb les mans emmanillades, aquesta que té el rostre pàl·lid com la lluna, els ulls petits atemorits i la boca gemegosa, pogué amagar durant nou mesos que era prenyada; quan sentí, al novè mes, que la criatura sense pare neixia, anà al water, tallà el cordó, mirà uns moments el nen -era un nen- i el deixà anar tassa avall. Ho fregà tot amb cura, s’assegué al terra i tancà els ulls.
Imaginà com n’hauria pogut ser de feliç si ell l’hagués estimada i hagués volgut un fill d’ella … Imaginà que el seu fillet no volgut que acabava de llençar pel forat del water plorava i la cridava… El gust salabrós de les llàgrimes i mocs dins de la boca i el plor insistent la reportaren a la realitat.
Ella mateixa, desgraciada mare, donà l’avís a la policia : els plors que les canonades feien ressonar per tots els racons de la casa de veïns eren les del seu fill. “Sí – els ha dit- l’he llençat per la boca del water en acabar de nèixer sí, ara plora , el sentiu?, no, no és mort” .
El nen era encastat en la canonada, l’aigua no el pogué fer lliscar més enllà del primer colze, al sostre del pis d’abaix. Uns homes, amb cura, asserraren la canonada, el nadó era allí, immobilitzat, dins de la caixa de guix. Plorava i plorava. Un nen molsut, preciós, aliè al drama.
Ara el nen és a l’hospital, sa i estalvi. Potser mai no sabrà com començà la seva història, que la seva mare fou la seva assassina i la seva salvadora, potser ignorarà que fou el protagonista d’un miracle i que des del mateix moment de néixer fou un supervivent. “
La narradora creu fermament que aquell nadó serà un home feliç, un lluitador. Ha renascut per a ser-ho.