Coc Ràpid

“No lo sé”, diu el testimoni. “De acuerdo, si no lo recuerda”, respon la fiscal.

“Saber” i “recordar” no són sinònims però estranyament en el Judici té el mateix valor un record que un coneixement. Recordar ha estat, i segueix essent-ho, objecte de l’anàlisi epistemològic, per a mi, ignorant en la  matèria, la seva diferència amb Saber és patent.

Saber mai no implica error ni falsedat perquè és el coneixement d’un objecte o fet cert. El record pot ésser fals o veritable, però no fidedigne perquè sempre és acompanyat d’emocions , de sentiments i necessàriament d’imatges puix quan recordem , recordem una imatge. Saber no té com a mesura el temps, en canvi recordar és un viatge al passat el que impossibilita que l’objecte de l’acte de recordar sigui exactament el mateix perquè pertany a dos temps diferents, el present quan recordem i el passat quan aquell fet succeí.

Ho diem amb normalitat, la memòria és fràgil i el record, fill d’ella, també. El saber és objectiu, el record és subjectiu, personal, forma part de l’experiència pròpia i és la transposició d’una imatge  que sobrevé amb emocions i, per tant, invalida l’objectivitat, de tal manera que fins i tot acostumem a dir per a curar-nos en salut de l’error : “em sembla recordar que…”

El Tribunal, amb la sorprenent prohibició de no poder visionar imatges, ha atorgat al record la veracitat del saber.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!