Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

2 de maig de 2017
0 comentaris

El despatx

 

És a un entresòl on no hi pot arribar la cadira de rodes, a una banda del vestíbul hi ha una escala mig amagada, a penes comença ja és acabada puix no duu a cap altre lloc que a la porta darrera de la qual hi ha el petit espai on un home, vell pels anys i d’ànima envellida per la humiliant ferida oberta, llegeix, escriu i parla i pensa. No hi ha descans per al pensament, per la impotència del silenci imposat.

L’espai és un pis petit, un despatx, un lloc de treball … un refugi. Només s’hi veuen prestatges, la taula, cadires, austeritat arreu quasi monacal. Papers escrits a mà amb lletra nerviosa de lectura difícil, mots tatxats amb força, d’altres subratllats. I llibres, els llibres amuntegats, companys muts elegits per a ésser rellegits, consultats.

Un refugi modest, on un home vell, savi, desconcertant i entristit analitza el món nou al qual ja no pertany. Un entresòl sense racons o amagatalls possibles, sense petjades alienes a la solitud.

Res no hi ha que pugui ser trobat pels cercadors com un trofeu si no és l’amargor als ulls humits d’un home vell, puix la veritat és reclosa en el recòndit i permanent dolor de la gangrena moral que tur menta les restes  de l’antic orgull.

(NB per a gent lectora encuriosida. La imatge és la reproducció de l’última pàgina del manuscrit ” À la recherche du temps perdu” de Marcel Proust)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!