"Cóc". Diccionari d’en Joan Coromines : "un bon coc d’espinacs, amb guarniments de pebrot i llonganissa, és menja de llamenc", a Benissanet, segons Bladé.
No hi vaig menjar mai a Benissanet el coc d’espinacs. És en aquest poble de la Ribera d’Ebre de nom moresc on naixí per voluntat de ma mare; lo "coc ràpid" és el nom amb què s’hi coneix el "pa de pessic"de la ciutat, el cóc esponjós que es deixa menjar a pessics. La mare no en feia mai -de molt jove sortí del poble i anà a viure a Barcelona-, la padrina si el feia. Quan, de petita, anava uns dies d’estiu a la seva casa, la tieta Roseta – sempre de negre, de jove per l’home mort, de gran pel fill mort jove – pastava i enfornava el coc ràpid i quan era festa grossa hi afegia atmetlles mòltes, el coc humil es convertia en el "coc de la reina".
L’olor del coc ràpid acabat de sortir del forn d’una dolçor espessa mai no l’he retrobat. Sortosament en Proust ho va aconseguir per a tots nosaltres amb les mítiques magdalenes, que malauradament ben aviat deixaran de ser-ho. Segons ha escrit Ricard Salvat, savis filòlegs asseguren que aquelles magdalenes del temps retrobat no eren magdalenes sinó brioixos.
Extraordinària troballa !
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si tinguessis una mica més de cultura – i l’hauries de tenir per fer un Bloc- fa mooooooolts anys que sabries que Proust mai no va escriure "magdalena".