Fa anys havia sentit parlar d’una terrible passa de tifus que un poll esmunyedís causà a les gents, la passa del “piojo verde” que mai no tingué aquest color sinó el gris transparent de tots els polls, també sentí el temor de la passa de la verola, la malaltia esfereïdora que marcava els rostres per sempre i la cruel passa de la tisis que el romanticisme pintà de blanc. Eren passes de temps difícils i tristos.
I quan els hiverns arribaven ho feien portadors sovint de la grip, la vella coneguda de tots els anys que canviava el nom però que era per a tothom “la passa” habitual. I fou per aquest atac víric mai inesperat que”la passa” que havia estat un mot aterrador, temut, anà convertint-se en una paraula familiar , casolana, relegada a denominar la” passa de polls” periòdica que es domicilia al cap dels nostres escolars envoltada de llegendes urbanes i les molestes infeccions intestinals que es despatxen amb “n’hi ha una passa”.
“Passa” és un mot català, d’origen discutit , derivat de “pàssi”, “pàssia” la passió de Crist, el patiment o potser de “passar”. Patim i passem la malaltia contagiosa.
“Passa” va desapareixent de la nostra parla per la força de la paraula “epidèmia”, abans un cultisme propi del vocabulari mèdic, la paraula grega que significà “arribar al poble” , més tard “visita del/al metge”, fins arribar a ser “malaltia contagiosa”, la malaltia que arribaa un lloc . És a dir “una passa”, la senzilla manera d’expressar el contagi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!