Coc Ràpid

Ai!, no m’ho diguis, que em donarà un patatús…

Quan la nena era petita el “patatús” formava part del vocabulari mèdic popular, les males notícies, els fets sorprenents podien donar un “patatús” a la gent del poble i un desmai a la benestant. Cal dir que el desmai era considerat un xic afeminat per l’ús excessiu dels escriptors a reservar-lo per  a les heroïnes delicades de les noveles romàntiques, que el cap-rodo era un mareig , que la lipotímia era un mot exòtic i exclussiu de la classe mèdica i que el vago làbil era inexistent, potser era aquesta la raó de l’èxit popular i masculinitzat del patatús.

“Patatús”, com “patacada”, pervé del mot propi del català “patac”, el “cop violent”, derivat del “palma ictus” llatí. És una paraula onomatopeica, com el papatim-patatam, el pataplam-pataplum i el pataplim. Avui és una paraula quasi relegada a la parla “costumista” per a propiciar la rialla, un mot que voreja la seva desaparició i malgrat aquesta trista evidència ben segur que fins i tot la Llibertat, la famosa estàtua, si s’assabenta que els independentistes catalans no treballen per a l’acord exclamarà

Ai!, no m’ho digueu  que em donarà un patatús… 

I li donarà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!