El baròmetre del mes de juliol publicat pel CIS, Centro de Investigaciones Sociológicas depenent del MInisterio de Presidencia espanyol, persisteix en identificar el “nacionalisme” com una ideologia política, incompatible amb ser socialista, conservador, sociodemòcrata, progressista, demòcrata-cristià, comunista, de la mateixa manera que inclou en la classificació de les ideologies polítiques el feminisme i l’ecologisme.
El CIS obvia, volgudament hem de suposar, que el nacionalisme, com el feminisme i també l’ecologisme, és un moviment reivindicatiu, una voluntat sociopolítica transversal a la ideologia política i no pas incompatible amb aquesta.
En qualsevol cas el que veriablement interessa al CIS és demostrar a l’opinió pública que el “nacionalisme” és una ideologia política perillosa i per aquesta raó és l’única “ideologia” que inclou en la relació dels problemes que més preocupen la ciutadania, juntament amb l’atur, les drogues, la violència , la situació econòmica…
Com l’única formació nacionalista inclosa al qüestionari “ideològic” és CiU (ERC, PNB i BNG formen part del grup “Altres”), el “nacionalisme” s’identifica amb aquella. El silogisme és subliminal però contundent:
Els “nacionalismes” són un problema que afecta la ciutadania
els votants de CiU es consideren “nacionalistes”,
ergo
els votants de CiU són un problema.
No cal fer-hi més pedagogia. Ni allà ni ací. Ací i ara, ja, hi ha una disjunció insalvable envers aquella cosa administrativo-política. El dia de la proclamació unilateral d’independència i quan els toque de fer ambaixades a BCN continuaran igual com si fóra l’Havana a Cuba. NO han aprés un borrall en cent quinze anys. El pensament holístic i equitatiu no s’improvisa.
Codialment.