Duran sap des de fa temps que res del que digui per boca pròpia o a través dels dirigents del partit afins desviarà el president Mas del camí endegat, per això fa obertament la seva via cap a l’endemà de la consulta, un camí divergent al de CDC i ERC i paral·lel al del PSC i PP i probablement al de ICV.
Potser els dirigents afins d’UDC conduïts per la seva pròpia esperança i la de determinats cercles econòmics i mediàtics han emprès el camí decidit a defensar el “NO” a la independència, apostant que aquesta serà la resposta si no majoritària prou important per a ser-ne la guanyadora i que, en el nou paisatge sociopolític que s’obrirà, Duran tindrà un protagonisme decisori, requerit per populars i socialistes i adulat pels homòlegs espanyols. Potser.
L’error d’en Duran és que ha dipositat la seva confiança en les receptes del món polític convencional i no ha considerat l’emergència de la força social catalana, que ha deixat d’ésser la “majoria silenciosa” de finals del segle XX per a convertir-se en una majoria activa que fa sentir la seva veu. I entre aquelles receptes invalidades hi ha la de la lleialtat dels votants dels partits a les consignes del líder si aquestes contradiuen la seva lleialtat al país.
Rectificar és de savis, es diu … temps hi ha per a la reflexió. Potser.
Si guanya el NO el futur de tots plegats serà més que gris, serà negre. La Camacho està amortitzada, en Duran i en Navarro mantenen un dit dins la casa de la independència, no fos cas que a darrera hora…. En la meva opinió, ambdós ja han fet més que tard. Els oblidarem aviat.
Com s’entén que la resposta “no majoritària” pugui ser guanyadora???
Això és una contradictio in terminis!!!