UDC ha acabat la seva història de manera trista, humiliant, en abandó i solitud. A l’acta de defunció no apareix l’home que la governà durant anys i que la dugué al daltabaix final, Duran Lleida.
Duran s’apropià del partit, el va fer creure el que ell mateix cregué, que els bons resultats electorals de CiU eren d’UDC i no de CDC, que el recolzament social de la coalició era producte de la rellevància dels demòcrates cristians i que l’artífex de l’èxit era el seu secretari general, o sigui en Duran, emmirallat en ell mateix, cec davant de la realitat. Finats els prohomes històrics de la democràcia cristiana catalana, Duran aigualí el catalanisme fundacional del partit i el convertí en un partit sense identitat, clònic dels partits dretans espanyols i amb vocació associada al món econòmic i lobbista.
Escoltà crèdul els afalacs del govern del PP i dels grups del capital, era el polític català pulcre domesticat, però no era el candidat elegit per a dirigir la llavors potent i activa CDC, foren inútils les pseudo plataformes sorgides i desaparegudes veloçment per a llençar i rellençar la seva candidatura, efímera fou també la seva imatge d’home modern, jove fora de temps tocant la bateria… Tot era egocèntric i postís. El temps d’en Duran mai no existí fora d’UDC i els despatxos de Madrid, el seu combat pel poder a CiU, la seva animositat a Artur Mas, l’estressaren a ell i estressaren el partit que era només seu. Els dirigents demòcrata-cristians arrelats al país i lleials a l’ideari fundacional abandonaren aquella UDC irreconeixible que negava el dret a la independència de la societat catalana.
Duran deixà UDC quan aquesta era extenuada i delmada, quan ja no era l’eina útil de la seva ambició personal. L’antic secretari general , amo i destructor del partit honorable, emprengué un nou trajecte, portes giratòries, velles amistats, vells favors… Fa pocs dies s’ha feta pública la desaparició d’UDC, ofegada pels deutes, sense electors possibles… Duran no en fou el portaveu de la defunció, no ha acompanyat fins al final el partit que dirigí durant anys, res no li hem escoltat, com si mai no hagués conegut UDC ni en tingués cap mena de responsabilitat.
Ha estat una broma cínica que, al mateix temps, l’antic secretari general publiqués una crítica egocèntrica feta d’articles contra CDC i l’independentisme titulat “Un pa com unes hòsties”, ( un títol irrespectuós venint d’un demòcrata cristià), quan precisament el que Duran ha fet amb UDC és un pa com unes hòsties!.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I, des d’un punt de vista infraestructural -que al cap i a la fi és el determinant (Marx dixit)-, va defensar la inhumana i terrible reforma laboral als Pactes de Toledo. Als del PP ni els hauria passat pel cap, perquè formen una dreta casposa, sense gran experiència d’haver-se-les amb el proletariat insutrial, sinó directament terratinent; En definitiva, sense la “modernor neocon” del senyor Duran.
I l’economia neocon no té pietat: ja s’ha vist.
Aquest sí que és el gran pecat.