Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

22 de novembre de 2014
0 comentaris

Dissabte amb Espriu. Fent càbales.

 

Enguany en fa trenta que Salvador Espriu publicà “Per a la bona gent”, “no és”- diu el poeta al proemi, al juny de 1984- “un recull informe, una arreplegadissa capritxosa de poemes esparsos, sinó un aplec amb una estructura relativament aconseguida, amb una unitat aparent, però real, i amb una finalitat que el temps o el futur, si n’hi ha, tal vegada es prendrà la molèstia d’aclarir”.

Res no sé de sefirots i de l’arbre místic, el de la vida, Res no sé, més enllà de la nota biogràfica, del gran cabalístic Isaac el Cec. Res no sé dels coneixements d’aquella espiritualitat laica i universal que uneix els homes en el mateix ideal ètico-social. I llegeixo i torno a llegir els versos del poemari, testament cabalístic que ens llegà Espriu. “Per a la bona gent“li donà com a nom el poeta, en un gest irònic i generós convertit en un joc, un missatge xifrat, un adéu que presagiava la seva mort. Obligats som els lectors a fer càbales.

Cada poema té , ha de tenir, el seu lloc i significat, que per a mi, desconeixedora d’allò que hi és amagat, són l’ordre i les paraules que defineixen les quatre parts del recull i també les dedicatòries. Mai no podré desxifrar el missatge que ben segur el poeta adreçà  a “la bona gent”, bona gent catalana sense dubte, puix res no sé de la càbala, però puc llegir les belles paraules que fan el vers, l’amor apassionat a “la vella i encerclada terra” dels Països catalans, les “intencions” que potser parlen de l’arbre de la vida quan Espriu ens adverteix “No t’oblidis de l’arbre/ de l’alta quietud. /Si les arrels asseques,/ també t’agostes tu.” i quan canta per tres cops la llibertat.

Sobta la generosa admiració per l’obra de l’artista, pintor, escultor, dibuixant a l'”Aproximació a l’obra d’alguns artistes“, l’art és un estrat al qual cal arribar amb esforç ens diu al “Món d’Amèlia Riera”, “Amb molt d’esforç he de pujar graons/ de l’escala secreta de la llum,/quan veig romputs grans vasos en l’etern/ somriure de l’enllà de l’infinit”. L’escala de llum, els deu graons, els sefirots de l’arbre potser. I l’última part. la quarta, la de “Les paraules calmoses”, un passeig per la vida, el primer poema dedicat  a unes bodes, l’últim al dol per la mort de la filla de Tarradellas; és la part còmplice amb l’amic poeta Ramon Pinyol, quan diu com a dedicatòria  “Ecl 9,17.  Perquè Ramon Pinyol busqui i trobi, si li plau,els diversos matisos de la citació”. I he cercat què diu l’Ecclesiastés, i diu “Les paraules calmoses dels savis es fan sentir més que no pas el crit del rei dels folls”.

Cal llegir amb altres ulls que no els de lectora profana, cal deixar-te Il·luminar per la llum amb què Espriu inicia el poemari adreçat a La bona gent , “la llum venia de molt enlaire”, ens diu, llum que per als cabalístics és una revelació i un consol, i per a d’altres és quelcom senzill i bell, una paraula en un vers.

I així començo i potser acabi aquest dissabte, fent càbales sobre el missatge ocult del poeta.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!