Sí, sóc aquella que ens lliurà de la feliç ignorància, sóc la que trencà la prohibició i menjà el fruit de l’arbre del coneixement, la que elegí ésser mare de la humanitat. Sóc la veu del silenci de la dona sotmesa, violentada, botí de l’home en guerra i en pau, i la força del plor de la nena condemnada pel fet d’haver nascut dona. I la veu, alta i clara, de l’orgull d’ésser dona.
Sí, sóc la que mai no s’ha rendit, que anònima ha somniat i treballat per a conservar la lliçó del passat extraordinari i construir dempeus el futur lluminós. La meva pell té els molts colors de les terres, vides i cultures diferents i la meva mà enarbora la bandera de la igualtat. Sóc dona i mare de dona i home.
En tinc molts de noms, Hawa m’han dit, “la que dóna la vida” , la dona primera; m’han donat gènere com un atribut pesat i diferenciador, m’han volgut dèbil i submisa i ignorant. Oblidaren que aquella dona primera forma part de cadascuna de nosaltres, la que mai no s’ha rendit, la mateixa que avui aixeca el puny pels carrers contra el silenci que la volen imposar,lluitant sense por contra la injustícia i pels drets de tothom.
Sóc dona, som dones. DONA és el nostre nom i el crit col·lectiu que diu que hi ha molt de fet i molt per a fer. I ho fem i ho farem. I MAI MÉS NO CELEBRAREM QUE HI HAGI UN DIA INTERNACIONAL DE LA DONA.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“sóc la que trencà la prohibició i menjà el fruit de l’arbre del coneixement”.
I qui va ser qui va oferir a menjar del fruit prohibit [per Jehovà, el Creador] (Gènesi 3:1)? Continuï la lectura a Gènesi 3, i s’adonara que no va ser cap bona idea el menjar del fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal, ja que va ser l’acte que ha portat la caiguda de la Creació (començant per la mort [“la mort és la paga del pecat”, Romans 6:23] i també tota forma de dolor, malaltia i patiment).
Personalment, som bastants els homes i les dones que ens sentim orgullosos de ser això: homes i dones -amb atributs sexuals, també- per a complementar allò pel que que el nostre Creador ens havia creat. I si bé som morts al pecat, sabem que en Crist tenim la vida.
No banalitzem el diable i el pecat: malgrat el que diguin molts i moltes teologes, no és cap invent de quatre pastors ignorants.
Potser li semblara aquest comentari fora de lloc, però no em puc estar de rebatre l’himne de lloança a un acte que ha estat induït pel pare de la mentida i ha portat la desgràcia a aquest món. Aquest planeta, i nosaltres com a humanitat, estem immersos en un gran conflicte entre el bé i el mal. I cadascú ha de prendre partit. Jo he pres el partit de fotre puntada al cul al maligne i les seves crides temptadores; sabent que la malaltia (o qualsevol altra cosa) em portarà a dormir fins la resurrecció; llavors la derrota del “lleó rugent” la viure amb joia.
Atentament
Magnífic escrit, Carme Laura!