23 de Novembre de 2025.
És diumenge, un diumenge com qualsevol altre d’hivern, quan el dia enfosqueix abans de les 6 de la tarda. Són quarts de deu de la nit, per la finestra es veuen llums tènues en alguns edificis dels voltants. Nit fosca, freda. L’Antoni morí í el 6 de setembre, crec que a les tres de la matinada, quan em despertà un silenci estrany, la mà que estrenyia amb força era rígida, freda. M’havia adormit, vestida al seu costat. L’últim que sentí va ser el seu respirar ràpid,
Avui és un dia difícil. M’adono que estic sola. La caldera de la calefacció perd aigua, l’empresa de manteniment que tenim contractada des de fa més de 60 anys no ha vingut en tot el dia a fer la reparació, he tancat l’aigua, he desendollat l’artefacte…i m’he sentit desvalguda, sense poder solucionar-ho com feia sempre fins ara amb l’Antoni.
Em crec valenta, em creia valenta, preparada per a viure sola, però no, no ho estic. Aquestes petites incidències són insidioses, quan succeeixen t’adones que s’ha trencat el ritme de la solitud, la companya amiga silenciosa, benèfica.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!