Ella nasqué en el roig, el color-concepte-ideologia del s.XX. Color denostat i perseguit per uns, enarborat com a bandera per altres. El vermell, roig, fou el color del teló de l’escenari polític i teatral; avui és el del llapis de llavis, de laca d’ungles, del vestit que captura la mirada telegènica. Ara és un color fort i primari i un concepte històric que ha perdut càrrega ideològica.
Ella nasqué en un món roig prohibit i ara viu immersa en un món de color verd, el color-concepte-ideologia del s.XXI. Al supermercat i a la farmàcia el verd ocupa un ample espai, l’alimentació i la salud són verdes; la salud política és eco-verda com ho és el producte “bio” que ens ofereix un futur benestar.
El verd és un color de vida atzarosa, malgrat ésser el color propi de la naturalesa, primigeni com el de la terra, no ha estat prou estimat pels pintors, tret els paisatgistes… potser perquè la seva producció s’aconseguia amb arsènic i era un color “mig”, sense personalitat, situat al centre de l’espectre com Aristòtil anuncià i Newton consagrà, color litúrgic des del s.XIII per a pocs dies de l’any.
Ha estat el color de l’esperança, perquè la naturalesa reneix en el verd quan els cossos vegetals semblen morts. És el color que els nens descobreixen que es pot crear unint-ne dos, el blau i el groc. I potser és aquesta la raó per la qual el nostre segle, el XXI, es tenyeix de verd, sense deixar de mantenir-lo en els feltres de les taules de joc, en els senyals de la borsa i els diners i en el camuflatge militar.
Temps roig, temps verd … temps al cap a a la fi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!