No és un cas únic. Moltes han estat les dones i homes “Potes negres” de la política parlamentària que han passat de l’escó o del càrrec al govern a una gran empresa o lobby empresarial. Ell també ha donat aquest pas, fa 23 anys que arribà al Congrés, era un jove polític intel·ligent, intuïtiu, avesat al discurs assembleari, catalanista, apassionat per la política, el que es diu “un animal polític”. Sociodemòcrata, la independència de criteri i un profund sentit de la justícia social eren la seva marca.
Recordo haver-li dit amb l’afecte d’una amiga que per edat podia haver estat sa mare, “estudia, prepara’t per a tenir el teu propi despatx, això no és per a sempre…”. No era per a sempre, en 23 anys, quasi un quart de segle, els temps són uns altres, els dirigents dels partits i els mateixos partits han canviat com ho ha fet la nostra societat, i també la manera de fer política i la mateixa concepció d’aquesta. El seu partit ja no existeix, el que l’ha succeït és un altre que cerca forma i ideologia pròpies. Ell no ha pogut pair el canvi, cregué que els dirigents eren els equivocats, que tot podia tornat a ésser com abans, amb retocs però conservant la fesomia del passat que havia estat enlluernador. Però aquell partit que li havia donat tot ja és un altre que vol rostres i veus noves al Congrés.
Aquell jove, àvid de canvis radicals, és avui un home madur amb un currículum polític brillant que s’ha tornat un crític amarg en comprendre que no és imprescindible per al seu partit i com molts dels exclosos ha escrit un llibre prescindible i es veu afalagat per aquells per a crear-ne un de nou amb les despulles de la vella coalició. Res d’això no és sorprenent, sinó la repetició d’històries conegudes.
El que sorprèn i és un punt decebedor és que aquell congressista, el de la passió i vocació virtuosa per la defensa de les causes socials hagi acceptat ésser fitxat per la principal organització empresarial catalana com a lobbista.
Malgrat la sorpresa sempre recordaré amb respecte i afecte la seva tasca al Congrés, les valuoses fites aconseguides en l’àmbit de la vida dels treballadors i la seva honesta i intel·ligent dedicació al servei de la societat catalana. I espero que com a lobbista treballi per a aportar la mirada de la classe assalariada a la de l’empresariat. De tant en tant és bo de recordar la sàvia advertència que diu “qui perd els seus origens, perd la seva identitat”.
De congressista a lobbista ? . No era aquest el final esperat …
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!