Coc Ràpid

Col·lectiu de risc. “65 anys” s’ha convertit en l’etiqueta amenaçadora amb què una persona adquireix una nova qualificació que l’obliga a formar part d’un nou col·lectiu anomenat “de risc”. Una servidora fa gairebé 20 anys que hi pertany. 20 anys gloriosos com tots els viscuts amb anterioritat. Per molt anys!.

Confinada (que no vol finada encara que s’hi assembli). Sembla que el mot pervé del llatí,” cum finis”, “amb límits”, obligada, doncs, a romandre a un lloc amb fronteres infranquejables. A casa, dins de quatre parets es deia. Em consola l’existència d’una llarga llista de persones que foren obligades a confinar-se, Ciceró, Ovidi, Napoleó són els noms il·lustres que tinc ara a la memòria malgrat reconèixer que no són el millor encert pel seu trist final.

Activitats de cada dia per a persones confinades. Sortir a primera hora del matí a comprar el pa i els diaris, llençar als contenidors que correspongui les escombraries d’ahir. A pas ràpid tornar a casa. De tant en tant sortir al balcó, mirar el carrer, espantar els coloms i si al cel hi ha núvols badar una estona veient-los.

Altres activitats a escollir segons gust, inclinacions i predisposició: cuinar, llegir, escriure, escoltar música, intentar memoritzar els diàlegs de les pel·lícules que podem veure a la “tl”, fer sudokus, composar haikus, cosir botons, trencar papers i fotografies que irremeiablement acabaran un dia en un contenidor blau, aprendre a escriure el mandarí…Pensar, recordar, projectar.

Ahir em vaig mantenir ocupada intentant recordar els versos de dues de les poesies que de petita aprengué, “La canción del pirata” de José de Espronceda (qui el recorda?) que als anys 40 recitaven de cor a l’escola els nens  i “Sonatina” de Rubén Darío que aprenien les nenes. Una m’ensenyà la paraula exòtica “lapislàzuli” i l’altra “del uno al otro confín”. Coses del subconscient!…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!