Al mercat del barri hi pots trobar de tot, ara s’hi venen els primers bolets de la tardor, camagrocs i rovellons, malgrat es cacen (verb un xic grandiloqüent) de manera semblant i ambdós són humils fongs, els primers són troballa fàcil i els segons difícil, raó per la qual aquest són especialment apreciats a la cuina de Catalunya.
La política emula els nostres boscos en aquesta apassionant tardor i en el seu vell territori han crescut com bolets (no comestibles) una munió de partits, fongs endèmics sorgits de la molsa de l’extinta CDC. Tots ells, clons idèntics uns als altres, tenen en comú que són partits polítics amb una o un líder autoproclamat, sense seguidors.
Sobta que en un país tan petit com el nostre (com en Llach cantà), on no hi ha prou distàncies per a allunyar-nos uns dels altres, hagin sorgit tants nous partits com expolítics enyorats de l’escó que ocuparen en virtut del dit o el càlcul dels dirigents de la ,per molt de temps, poderosa Convergència. Fernández Teixidó, Gordó, Pascal, Espadaler…han creat el seu partit. Moguts per la curiositat alguns ens preguntem on són llurs seguidors, quin és el gruix programàtic de la formació política que “lideren”, què ofereixen més enllà del tan conegut tòpic del bon govern i el catalanisme moderat que en català es tradueix en “no a la independència”. No n’hem trobat resposta política, però si humana, ben humana, la de la nostàlgia del temps que no ha de tornar, la de l’escò enyorat, el record de l’olor fresc d’aquella molsa avui seca.
Partits-bolets. Camagrocs?… No, Catanyols.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!