Coc Ràpid

Mira embadalit l’agulla que dins de la capseta assenyala tossudament el Nord. Li ha regalada el pare per a la seva primera excursió. “Així no et perdràs” li ha dit. Pura màgia. Vagi on vagi l’agulla vermella indicarà la mateixa direcció.

Fa més de mil anys que els xinesos inventaren l’agulla imantada surant dins d’un recipient amb aigua, i n’han passat set-cents que els europeus l’adoptaren i col·locaren dins d’una caixa amb tapa de vidre. La brúixola, el “compasso” italià ha estat la companya de mercaders, d’exploradors i descobridors de noves terres i l’amiga inseparable de la navegació per mars difícils.

El nen mira incrèdul, sense entendre, l’agulla imantada. Un somriure se li escapa, la brillantor als ulls delata el descobriment . L’agulla és cosa de bruixeria, és quelcom màgic, en té el nom, “brúixola”, la petita bruixa.

És un nen, res no sap de pols magnètics ni tampoc del naixement dels mots. “Búixola” o “brúixola” és paraula llatina, “buxida” o capsa. El continent acabà donant nom al contingut, la “boxola de mar” diuen els nostres documents antics.

Quan sigui gran el nen se sentirà decebut en saber que la brúixola no és una petita bruixa. I avui encara no sap que fou un instrument d’una remota tecnologia que canvià el posicionament de l’home al món.