Aquest estiu al cinema del poble ha vist “blockbusters”, més de dos i potser de tres. Ha quedat sorpresa: en els molts anys d’anar al cinema n’ha vist molts de “blockbusters” però sense saber que ho eren, el que referma el que la saviesa popular ensenya, que cada dia s’apren alguna cosa nova.
Saber que hi ha pel·lícules comercials “blockbusters” li ha reportat una nova responsabilitat, discernir quina ho és i quina no.
La paraula ha tingut una carrera semàntica ben curiosa, d’ésser el nom d’un tipus de bomba expansiva i destructora, emprada a la segona guerra mundial pels exèrcits dels Estats Units i de Gran Bretanya ha passat a qualificar un gènere cinematogràfic, una superproducció rodada per a ser un èxit comercial “devastador”, protagonitzada per un actor o actriu “taquiller”, amb efectes especials a dojo, un guió generalment delirant i un alt pressupost.
Li agrada la paraula “blockbuster”, és d’ús lingüístic flexible, adaptable a àmbits diversos, a situacions i fets i programes socioeconòmics, polítics, gastronòmics, artístics… I fa “in”. Això últim, que fa “in”, li fa ballar al cap una idea-in, llençar a la xarxa un blocbuster. Serà in total!.