Hi passà anys al Congrés, quasi formà part del seu paisatge, els uixiers el tractaven amb respecte, els periodistes amb complicitat, els liders dels diferents partits parlamentaris el buscaven quan els calia ajuda, en guarda les fotografies emblemàtiques.
Madrid és tota una altra cosa. Ell és un “catalán” valuós i important; malgrat els anys passats, encara sent aquella picor d’orgull quan puja a l’avió o a l’AVE amb la tauleta a la mà i els tres mòbils, dos a les butxaques i un enganxat a l’orella. Qui no se sentiria diferent i únic?.
Aquell diputat cregué haver nascut per a ésser un líder, malgrat no tenir ni un carisma especial ni empatia. No fou la seva ambició que el féu creure ésser el polític català imprescindible ni els anys viscuts els que l’han allunyat dels carrers catalans, ha estat l’atmosfera tancada del Madrid polític, el fals or de l’escenografia espanyola del Congrés, aquell parlar afectat, les abraçades, els rumors intranscendents, l’absència.
A Madrid ja res no hi fa. El nou temps és a Catalunya i ell ha quedat petrificat en el temps de l’ahir. Malauradament aquell diputat, “el amigo catalán”, és irrecuperable per a posar al servei del gran repte la seva experiència i intel·ligència política i és aquest el motiu que ara pidoli desesperadament al govern espanyol una via per on ell pugui caminar. Aquell diputat és ara un híbrid.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però res de res: la “feina” del “préssec” ha resultat completament improductiva: els poders van a la seva (que pel que es veu no és gaire catalana) i en Mas ha de pensar, ja, si paga la pena mantenir-lo al seu costat perque el “préssec” només serveix per destorbar-lo …. per res més.