Any rera any es commemora oficialment una escriptora o escriptor (cal dir que el nombre d’ells és força superior al d’elles tal com correspon al caràcter patriarcal de les antologies) , el nom és anunciat un any abans que comencin els actes en el seu honor -sovint esquifits en publicitat i assistència- per tal de preparar editorials , comentaristes i lectorat possible i alhora satisfer la consciència cultural de la mateixa administració. Els escriptors i escriptores honorats són òbviament morts, puix tradicionalment fins que la mort no arriba no es descobreixen en l’obra literària d’un autor les virtuts mereixedores d’aquell honor: el punt que origina la dedicació en teoria de tot un any a l’obra i vida de l’escriptor o escriptora és el de l’aniversari de la data del seu naixement o mort, o en algun cas especial i llunyà la de la publicació d’una obra considerada cabdal .
La tria ,doncs, es fonamenta en la coincidència feliç o no d’un aniversari aliè en certa manera a la vàlua persistent i reconeguda de l’obra literària. La tria és variada pel que fa als gèneres i és bo de reconèixer al seu favor que la poesia -la gran oblidada a les biblioteques – hi té una presència admirable. Al registre de la literatura premiada hi ha des de Llull a Verdaguer i d’aquest a Vinyoli passant per Rosselló Porcel, Espriu, Maragall, Raspall, Ruyra, Rodoreda …, escriptors i escriptores extraordinaris, de vàlua universal. Però…, hi ha un però que indica quelcom advers, la celebració és efímera, més breu que la que un any indica i en acabar la celebració l’obra literària jeu oblidada sense lector que la rescati.
Ubi sunt? diu el tòpic. On són els lectors?, diem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!