Mama, avui fa anys que vares morir. Ja ho sé, mama, però per a mi el temps és la dimensió que dóna sentit als cabells blancs, a les arrugues, a l’experiència, al record, als morts. És estrany, quan parlo o penso en tu -no hi ha diferència- tinc els mateixos anys que llavors sense deixar d’haver viscut tots els meus. Sóc la nena sense ser-ho.
Si fossis aquí estaries contenta, molts balcons tenen penjada la senyera, molts l’estelada. Sí, mama, ho tenim a tocar però ja saps com som, ens barallem entre nosaltres per un no-res, ens mirem al mirall i no ens veiem cap defecte. No ho sé, potser ens acabarem posant d’acord, sí, ho hem de fer per nosaltres però encara més per als qui ara són joves i per a tots els qui han de seguir. Sí, clar que ho vull, mama, però temo que no hem copsat la necessitat de sotmetre aquest individualisme tan català al bé col·lectiu. Això ens diria el papa, tens raó, la seva saviesa ens fa falta. I ja ho saps, ja saps com en sóc de feliç per a poder viure aquest temps diferent i unic. Tot el que et voldria explicar ja ho saps i el que voldria que m’expliquésseis mai no podràs fer-ho, però m’agrada parlar-te.
Fa sol. Ahir plogué, el verd de les fulles dels arbres resplandeix, les llambordes dels carrers brillen com xarol. La ciutat fa una olor neta de primavera. Un petó, mama.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!