Colau duu sempre en els fets i en el discurs la fórmula de l’equidistància entre independentisme o unionisme en nom de l’interès comú, emmascarant-ho en la dicotomia preferencial dretes/esquerres, i obviant que la defensa de l’oprimit contra l’opressor és el nucli existencial dels moviments polítics d’esquerra. No es pot mantenir ni moral ni políticament equidistància entre l’aplaudiment a la repressió infligida a l’independentisme català i la solidaritat amb els presos polítics i exiliats i encausats, no es pot proclamar la necessitat de seguir formalitzant la “nova política” si aquesta s’assoleix amb els vots dels partits que han fet possible i han donat recolzament constant a la repressió contra els líders polítics independentistes i contra el conjunt de la ciutadania.
La Nova Política de Colau i el seu partit és una simulació caricaturesca d’aquella Nova política que el seu principal mentor, Subirats, dissenyà quan Catalunya era una altra, quan part de la “intelligenza” catalana creia que la independència era una quimera i que un nou socialisme era possible. No volgueren adonar-se que el veritable motor d’una Nova Política era la força cívica defensora del dret del poble català a decidir i l’independentisme el seu rostre polític.
Debades Colau vol fer creure que hi ha un espai polític en terra de ningú, entre independentisme i unionisme, no existeix, com no n’hi ha entre oprimit i opressor, entre justícia i injustícia social. Aquest espai que no existeix és el de l’ambigüitat política discursiva calculada, és el del cinisme polític, la modalitat exquisida del populisme.I això, Colau, ja no “cola”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!