Coc Ràpid

“Un quintar de màstech, 6 dinars”, aquesta era la tarifa taxada per la lleuda que pagava la mercadera i comerciant barcelonina Maria de Malla l’any 1271.

Maria de Malla, filla del calafat Bernat Desmas, casada l’any 1256 amb Pere de Malla, important comerciant en pells, en morir aquest el 1276 fou nomenada en el testament administradora del negoci familiar. Maria, propietària de vaixells mercaders , comercià per tot el Mediterrani, des de Constantinoble, per la mar Egea, exportant als països de l’Est pells de guineu i de llop, draperia fina, teles de lli de Châlon del nord de França, i espècies, entre elles el preuat màstic que els seus mateixos fills anaven a comprar al lloc de producció, l’ílla de Quios, “l’illa de Xiu, que és molt graciosa illa, e lla.s fa lo màstec, que en lloc més del món no se’n fa”, com descrigué Ramon Muntaner. 

Muntaner deia veritat. El “màstic”, la planta resinosa, la Pistacia lentiscus, pròpia de la mar Mediterrània, només produeix la resina aromàtica a l’ílla de Quios. El “màstic”, “les llàgrimes de Quios”, les gotes de resina líquida que el sol seca, fou una espècie coneguda d’antuvi, aromàtica, emprada com a condiment gastronòmic, com a medicament curatiu, com a desodorant i netejador del cos i com a pasta masticable, com bé expressa el nom que li donaren els antics grecs.

El “màstic” era un producte comercial versàtil que proporcionava grans beneficis econòmics. Compost d’olis essencials s’emprava en cosmètica, el seu sabor ple de contrastos, recordava la llimona, la regalèssia i la trementina; en medecina ja Hipòcrates el recomanava per a salvar problemes digestius i Galè el receptava contra la bronquitis; al segle XIII el màstic en pols s’usava per a donar gust a les salses, coques i carns…
 
Però, des de sempre i especialment, el màstic, en forma de llàgrimes sòlides, es mastegava per a refrescar l’alè i blanquejar les dents. El xiclet d’avui.