El bar “del davant”

 

La nena veia des del balcó el bar “del davant”, la fàbrica de pianos, la petita impremta, el taller de bicicletes i la casa de pisos on al terrat hi vivia un nen de l’edat del Santet. El seu petit món. Al bar (ella no hi havia entrat mai) els diumenges per la tarda es veien homes grans que jugaven al domino, al migdia famílies a les quatre taules del carrer, la canalla jugant. La mestressa duia sempre un davantal de tirants cenyit a la cintura amb una llaçada, la Glòria s’asseia amb els clients quan no tenia feina, assecava els ulls del nen que plorava caigut al terra en una corredissa, donava copets amistosos a l’esquena dels jugadors de domino mentre els preguntava per la salut de la dona. La Glòria ho sabia tot de tothom, ho comprenia tot, respectava els silencis i escoltava les paraules dels vells jugadors com si fossin confidències. El seu home traginava per dins movent caixes de fusta, ampolles buides i plenes, algun sac; no parlava amb els clients ni tan sols els mirava, absort en la seva feina o en algun pensament corcador. Ningú en sabia el nom, era l’home de la Glòria.

La Glòria i el seu home vivien al fons del bar, en una habitació fosca dormien, els àpats eren un mos mal acabat darrera del taulell de la petita barra, al petit pati que donava al celobert tenien un safareig i la comuna. Envoltats de caixes i envasos dia i nit. Envoltats de records que volien oblidar o potser conservar. La guerra era encara viva, crua, no se’n parlava.

Un dia la nena s’adonà , des del balcó, que el bar era tancat. “Mama, el bar està tancat!”. La mama no contestà, tothom sabia que no tornaria a obrir. La nit abans els veïns sentiren uns crits, un espetec com un tret. L’home de la Glòria no pogué seguir vivint, aquell corc que tenia al cor el matà. La Glòria desaparegué, mai no la tornaren a veure.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *