Ser de la ceba

 

Nasquí sense saber que ho seria, sense saber que seria de la ceba. No era res sorprenent perquè quan has acabat de sortir de la panxa de la mare no saps res de res. Nasquí i vaig  plorar, no sé si fou així perquè la llum del dia em despertà de cop o perquè els crits i riures de les tietes en veure’m m’espantaren. El primer plor fou premonitori. Ja crescuda els ulls em ploraven amb l’olor àcida del suc de la ceba que la mama tallava. No sabia encara que jo era de la ceba.

No tota la gent catalana era de la ceba, fet  que em sorprenia perquè és una hortalissa estimada. No hi ha sofregit sense ceba, en Pla l’enaltia i hi rebutjava el tomàquet, que és bo per  a l’amanida i per a sucar el pa, Hi ha qui menja la ceba crua, encara que cal no fer-ho a l’hora del sopar puix com la mama deia “la ceba al matí és or, al migdia plata i a la nit mata”. No m’agrada la ceba crua a cap hora.

La ceba és rodona, alguna neix com aplanada i amb una coloreta rosada com la que pren el cel quan el sol neix o es retira. És feta de capes, tels de pell sedosa i brillant , les capes tenen nom, les diuen corfolls, nom sonor manllevat pels valencians dels àrabs. M’agrada el mot corfoll perquè rimant amb matoll i fonoll el vers només podria ésser català.

La ceba no només és a la cuina. A ciutat, a moltes de les cases de fa més de cent anys que s’aixecaren als carrers que obriren per a eixamplar-la, hi pots veure cebes, rodones sempre, que semblen dolces i gustoses. Les veus als vitralls brillant quan el sol s’hi mira, als sostre de les porteries si aixeques la mirada i també gravades a les fustes dels portals. Les persones que hi vivien potser no en menjaven de ceba, sovint l’olor s’arrapa al cos o al vestit, però els devia agradar de veure-les i recordar de tant en tant que de petits n’havien arrancat al tros de terra dels avis.

Estimo la ceba. La ceba és molt resistent a la sequera, la seva dolçor pot ésser coent. Els versets bé ho expliquen “si em toques et faig plorar, si em menges t’he de picar, però si em cuines com cal sóc menjar que no té igual”. Sóc de la ceba.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *