El pleonasme i la ceba

 

De petita, (el batxillerat era llavors una llarga travessia espanyola-castellana des dels 10 als 17 anys), aprengué de cor versos del poema del Mio Cid, mai no ha oblidat aquells que deien ” plorando de los ojos, tanto avien el dolor. De las sus bocas todos dizien una razón:¡ Dios, qué buen vassallo, si oviesse buen señor!”, versos que ultrapassant vuit segles des quan foren cantats mantenen avui encara la seva actualitat.

“Plorando de los ojos” és el pleonasme famós. Ella no sabia -tardà anys en saber-ho- que Tirant lo Blanc també plorava dels seus ulls  i que el rei Jaume I dels seus ulls, més d’un cop, destil·laren vives llàgrimes. Ella no és ploranera, però quan talla cebes li ploren els ulls, li cauen llàgrimes veritables amb la coïssor de la cruixent ceba, i així ho diu, “em ploren els ulls”, ella no plora pas, són els seus ulls els que ploren. El gas volàtil de la ceba és el factor lacrimògen, l’inductor del pleonasme inevitable.

No plorem , ploren els ulls.  Sèneca ja ho advertí amb la seva sentència lapidària : “lacrimandum est, non plorandum”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *