“Estar blanc com la paret”

 

“Estar blanc com la paret”,  de petita ella ho aprengué així, com en Pla ho escrigué. Ara no se’n parla d’aquesta mena de blancor que pren el rostre de qui es mareja o desmaia, ara es diu “estava blanc com un mort”, “ha perdut el color”, “es posà molt pàl·lida”… La frase feta deu tenir molts anys i un origen de vida de poble, de mas del camp, quan les parets de les cases eren enguixades o emblanquinades. Ella l’aprengué de la mare que havia nascut  a pagès.

A ciutat les parets dels pisos han estat víctimes de la moda, a finals del segle XIX les parets blanques començaren a ser cobertes amb paper pintat, amb estampes de flors exòtiques, ocells de colors o figures geomètriques. Ella recorda una mena d’estampat arabesc de color rajol esmorteït al menjador de casa, l’única habitació empaperada que el Santet i la nena desempaperaven curosament i ingènua quan jugaven asseguts al terra. I amb el temps ha vist parets de molts colors, color blau tendre, verd àcid, groc llimona, mandarina… i fins i tot blanc blanquíssim.

A poc a poc estar “blanc com la paret” deixà lloc  a estar “blanc com un paper”, una comparació entenedora i propera que la canalla vivia a l’escola. El paper blanc on escrivien i dibuixaven. Potser és aquesta la raó per la qual ella quan s’ha marejat s’ha posat blanca com un paper i no com la paret.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *