La garsa pica-pica

 

Ahir la veié, semblava escorçar el colze d’una branca recaragolada del vell plàtan. Havia llegit feia força temps que aquell ocell migrava del camp a ciutat i s’hi establia en els parcs . No n’havia vist cap fins ahir al matí, la reconegué pel seu posat altiu, l’elegant silueta vestida amb plomatge negre brillant i taques blanques i la llarga cua irisada. Una garsa, l’ocell xerraire que no sap cantar, el gran imitador de la veu humana, depredador, carronyaire, hàbil lladregot d’objectes brillants i fi constructor de nius. La garsa estimada pels poetes llatins, la pica pica.

La pica fa forats a la branca de l’arbre, és bona fusta la del plàtan, també la de l’acàcia que la garsa estima. Pica, fa un forat petit, una taca a la fusta, una “pica” deien els romans , mot que manté el so onomatopeic del treball de l’ocell, la “pica” i que en català és la “piga”, el foradet de color blanc que adorna algunes pells i que quan és “pigota” es transforma en l’odiosa petjada de la verola.

Petroni, l’àrbitre de l’elegància, cònsol i  víctima de la capritxosa crueltat de Neró, testimonia el gust del nou ric  per la garsa, quan descriu l’entrada a la casa de Trimalció “damunt del llindar penjava una gàbia d’or, dins de la qual una garsa clapada saludava els qui entraven”. La pica pica consagrada al déu Dionís, la que nascuda abans que l’home parlés aprengué a imitar-ne la veu i l’articulació de paraules, de tal manera que el poeta Marcial li fa dir en un dels seus epigrames “si no em veieres, diries que no sóc un ocell”.

Avui l’ha buscada amb la mirada, Ha estat debades. Potser la garsa ha pres volada al xiprer i recerca parella o una brillant pedra per a decorar l’entrada del niu o potser, com diu el seu nom llatí ,pica i pica la branca d’un arbre allunyat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *