El cóc dels mots perduts… “Xitxarel·lo” i com a torna “pipioli”

 

El papa mai no digué ni un retrec ni una sola paraula malsonant; per aquesta rara circumstància a la nena li sobtava que el papa titllés a alguna persona -sempre home- de “xitxarel·lo”, un mot menyspreador, humiliant, que etiquetava el seu hoste amb una càrrega d’ix de difícil pair.

Un xitxarel·lo era per al pare un home vanitós, que es vantava d’ésser més que la resta de la humanitat, un milhomes que no valia ni un perrot. El xitxarel·lo no era un jovenet, per a aquest el papa servava un benèvol “pipioli”, un ocellet de la primera volada, ben adient amb l’etimologia de l’epítet derivat de “pipire”, piular. Diferència de matís que el pare distribuïa curosament i intensa.

“Xitxarel·lo”és paraula enganyosa, no té cap mena de relació amb el “xarel·lo” (malgrat ho pugui semblar) , la varietat de raïm amb què es fa el vi blanc i que pren el nom de l’italià “ciarello”, claret. El nostre mot “xitxarel·lo” deriva de la paraula mossàrab mallorquina “xíxero” i aquesta del llatí “cicer”, cigró. Ves per on el xitxarel·lo té relació amb el gran Ciceró per estranys viaranys de la semàntica i per la gran berruga que aquell tenia a la punta del nas.

El mot “xitxarel·lo” s’encamina a la desaparició del nostre vocabulari, però sempre ens quedarà , si no París, el “cigró”, el llegum de mil·lenària història.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *