Vellesa

De matí per la finestra l’ha vist amb les branques vençudes fregant la terra, “el vent” ha dit – però anit el vent no bufà. La imatge de l’abandó. El més sorprenent ha estat el color de les petites fulles, el rosa lilat és avui un color esvaït, “la pols del desert les ha cobert” ha pensat, però anit no bufà el vent. L’ha mirat de més prop. És un arbre abatut, els anys li pesen. Té el color de  la tristesa que homes i dones vells duen al rostre.

Ja no l’encerclen els jocs de les criatures ni pot sentir les veus clares i confidències dels adolescents jugant amb els diminuts cors florits. El pati és tancat, ja no és el petit parc del carrer obert, ara és un espai callat. Les mèlies i els tarongers bords romanen entristits vora els xiprers que immòbils donaven fins fa uns pocs dies la benvinguda als passejants i ara insinuen severs adéus.

L’arbre més bell del pati és aquest matí més vell que era. És viu i perquè ho és tem la mort i més que la mort tem l’oblit. Anys i anys fou l’arbre de l’amor.

Ha resistit freds i sequeres, sense sospitar que les arrels s’assecarien per l’enemic més cruel, la solitud.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *